Amics, tinc una emoció que no se com descriure-la. Quan era "Tenneger" i estiuejava al Empordà (Lladó) als anys setanta anàvem amb els amics tots els caps de setmana a Figueres a fer un vol i a fer una copeta. Va ser allí, on per primera vegada vaig conèixer l'Assemblea Nacional de Catalunya, em van fer un carnet que ja no conservo, després de haver passar per totes las carteres des de llavors fins que va desaparèixer en mig de tants altres carnets. Fa uns dies i a través del pare d'un amic del meu fill vaig tornar a tenir contacte amb l'Assemblea, per la manifestació del dia de la diada i de la manifestació per l'independència.
No vaig poder anar a la manifestació del estiu del 2010, per problemes familiars importants, però aquesta vegada no m'ho he perdut. Quin goig! quina emoció en veure tants i tants Catalans caminants junts, cantant el mateix, amb alegria, amb esperança, amb voluntat, il·lusionats... Els problemes es fan mes lleugers quan veus que tothom rema en la mateixa direcció i amb la força que el poble Català ho està fent. Quan sento els cavernaris cridar contra nosaltres, i dir les bejenades que solen dir, encara em dona més coratge. Estic feliç de veure aquesta reacció del poble de Catalunya. No ens hem de doblegar facin el que facin, perquè ho intentaran tot, ens hem de mantenir en les nostres reivindicacions, ferms. Assolirem per fi la llibertat. Visca Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada